Últimament,
els
caps
de
setmana
es
converteixen
en
temps
de
calma
i
creació,
desenvolupant
les
aficions
de
cada
una.
Assistir
a
l'obra
de
Pep
Bou
“Bombollavà”,
al
Teatre
Lliure,
un
divendres
al
vespre,
esdevé
un
d'aquells
petits
plaers.
Un
gran
descobriment
pel
que
fa
a
l'espai
i
l'emoció
enorme
de
poder
gaudir
d'aquest
gran
espectacle.
Tot
just
a
l'entrada,
ja
t'adverteixen
que
s'hi
ha
d'entrar
en
grup,
així
la
sala,
ben
humitejada,
conservarà
l'ambient
idoni
per
tal
que
la
màgia
de
les
bombolles
de
sabó
no
s'esvaeixi.
Un
cop
asseguts,
ja
es
respira
alegria;
petits
neguitosos,
volent
seure
endavant,
més
endavant,
per
veure-ho
i
viure-ho
al
màxim,
adults
silenciant
els
mòbils
i
comentant
la
vivència
del
dia
anterior,
llums
apagades
i
COMENÇA!
Ohhhhh
a
l'escenari
hi
ha
en
Dani
Espasa
(piano
i
acordió)
que
dirigirà
a
Oriol
Aymat
(violoncel
i
“xerrac”)
i
Xavi
Lozano
(flautes
del
món
i
estris
quotidians).
Recentment
coneguts
a
concerts
íntims
i
places
a
l'aire
lliure,
fan
que
obrim
els
ulls
com
a
taronges
i
les
orelles,
ja
que
no
tenen
intenció
de
parar
de
tocar
durant
tot
l'espectacle,
en
directe.
I
de
sobte
apareix
en
Pep
Bou,
vestit
d'un
blanc
imponent
i
les
seves
bombolles
de
sabó,
preparades
per
que
el
públic
quedi
bocabadat.
Lentament
et
deixa
entreveure
que
aquella
hora
i
mitja
serà
trepidant.
Tubs
llargs,
transparents,
que
van
apropant-se
al
sabó
que
balla
dins
els
recipients,
repartits
per
tot
l'espai.
I
per
que
enganyar-nos,
tothom
espera
aquella
primera
bombolla,
ben
grossa.
Ens
fa
esperar
una
mica,
fent-ne
de
petites,
i
de
sobte:
PAAAAM!
A
partir
d'aquell
instant,
serà
un
ball
de
bombolles,
anar
formant
camins,
pentagrames,
pantalles
en
aparells
ben
estrambòtics...
S'hi
poden
entreveure
colors,
fragilitat
i
al
mateix
temps
seguretat
en
un
home
que
sap
el
que
es
fa,
sempre
somrient,
còmplice,
equilibrista
de
sensacions...
 |
| Imatges extretes de la web del Teatre Lliure |
Un
espectacle
recomanable
al
100%
i
que
romandrà
poc
temps
a
Barcelona.
Aprofiteu-ho
i
aneu-hi!!!
En
sortireu
amb
els
ulls
brillants
i
aquell
somriure
d'infant,
que
tant
ens
fa
falta
als
adults.
Us deixo el link del Teatre Lliure...
Raquel i Maria
